Durant l’Alta edat Mitjana, Montserrat com a límit del sud d’aquesta frontera de la Catalunya Vella s’anomena muntanya de les Roques Negres. El 933, en època del fill de Guifré, Sunyer I, ja la trobem documentada com a mont Serrat. L’any 1025 i a la seva cara nord, el bisbe Abat Oliba de Vic converteix el priorat de Santa Maria, Sant Iscle i Sant Pere en l’abadia de Santa Maria dependent de la de Santa Maria de Ripoll i obedient a la diòcesi de Vic. Per a defensar aquest nou monestir, es construeix una torre que, posteriorment, passarà a anomenar-se castell de Montserrat, la fortificació edificada a més altura de tots els castells de Guifré, a 920 metres.
En l’antic emplaçament ara hi ha l’ermita de Sant Dimes, d’accés complicat. En canvi, la portalada romànica coetània al castell es troba als porxos de l’abadia i és visitable sempre.
Aquest castell està vinculat als castells de frontera de Guifré